Per concloure, hem de dir que, malgrat el difícil equilibri de la situació, no podem perdre l'esperança. Hi ha dos fets que podrien guardar per aquest continent oblidat un futur més clar: d'una banda, l'exemple d'Uganda, un excel·lent model a seguir per la resta dels països africans; de l'altra, remarcar una certa sensibilització de les persones (i de les institucions) en relació amb aquest tema.
Ens seria molt fàcil fer una conclusió pessimista al referir-nos a les perspectives de futur de la sida a l'Àfrica. Tanmateix, creiem que aquesta no és una actitud correcta davant un problema tan greu. El fet que la situació sigui tan difícil és conegut per tot el món, però allò que sovint no es sap és que treballant amb els recursos financers necessaris i posant-hi voluntat, podem arribar a vèncer l'epidèmia. És evident que farà falta molt temps per fer-ho, però el pitjor que podem fer és restar indiferents.
Hi ha indicis que demostren que la situació pot millorar en menys temps del que creiem. En primer lloc, cal citar el cas d'Uganda; en aquest país s'ha aconseguit baixar el risc de contagi amb un treball sistemàtic i eficaç. En segon i darrer lloc, és imprescindible dir que el fet que el problema de la sida sigui tractat en el Consell de Seguretat de la ONU és molt positiu, car això demostra que el món comença a donar-se compte de la gravetat de l'afer.
Per acabar, comentar que tothom pot lluitar contra l'epidèmia, i no només aquells que tenen molt poder. Només cal veure l'exemple dels activistes sud-africans que han aconseguit posar l'opinió pública mundial al seu favor. També és admirable el punt de vista del MIT, que ha decidit fer públiques les seves investigacions i, doncs, ha renunciat a la privatització del coneixement. Aquest és, per conseqüent, el primer pas cap a una reducció de la distància entre el món desenvolupat i l'Àfrica, que resta, tanmateix, desmesurada.